Páginas vistas en total

viernes, 25 de febrero de 2011

Antony and the Johnsons

Si hi una música que commogui entre totes les músiques.
Si hi ha una veritat esmolada com un ganivet i alhora tan dolça com la mel; aquesta és la música del Antony.
Si hi ha algú que ha patit immensament i que ens regala el seu patiment transformat en amor brillant de l'estel més brillant del cel; aquest és l'Antony.
Si hi ha algú amb el poder instantani de fer-nos germans, miralls, molses secretes del mateix bosc; aquest és ell.
Senyores i senyors: Aquesta nit amb tots vostès, algú que canviarà les seves vides per sempre, un gran aplaudiment amb immenses llàgrimes alliberadores per l'Antony and the Johnsons!

Antony and the Johnsons

Per últim una perla estimada, el tribut al gran pare del Butoh Kazuo Ohno, al que l'Antony ha posat la música.
Gaudiu-lo molt!





domingo, 20 de febrero de 2011

viernes, 18 de febrero de 2011

jueves, 17 de febrero de 2011

Segona trilogia de dones artistes: Les cosidores meravelloses

Aquesta segona trilogia va de dones artistes que tant com a forma principal d’expressió artística, en el cas de la Ghada Amer, o com a part de les seves tècniques de creació, en el cas de la Louise Borgeois o la Cosima Von Bonin, han utilitzat l’art del cosir.
Desitjo que les gaudiu molt!

4. Louise Borgeois 



lunes, 14 de febrero de 2011

domingo, 13 de febrero de 2011

2. Sophie Calle


1986: Les Aveugles (Los ciegos) "Hice este trabajo en Francia y Australia. No sé por qué pregunté sobre la belleza. Simplemente, me encontré con un grupo de ciegos en la calle y uno le decía a sus amigos: 'Ayer vi una película preciosa'. Tardé dos años en terminar esta obra. Tenía miedo del elemento de crueldad implícito en preguntarle a una persona ciega qué es la belleza. Además en esta obra volvemos a encontrar la idea de mirar sin ser mirados. No se trata aquí de una investigación sobre la idea de belleza. No me interesa demostrar que los ciegos pueden ver."
1979: Les Dourmeurs (Los durmientes). "Lo que me gustaba era tener en mi cama gente que no conocía, de la calle, que no sabía lo que hacían, pero que a mi me daban su parte más íntima, (...) ver como dormían ocho horas por la noche, como se movían, si hablaban, sonreían. Esta gente no sabía quién era ni qué hacía..."
"Pedí a algunas personas que me proporcionaran algunas horas de sueño. Venir a dormir a mi lecho. Dejarse fotografiar. Responder a algunas preguntas. Mi habitación tenía que constituir un espacio constantemente ocupado durante ocho días, sucediéndose los durmientes a intervalos regulares. La ocupación de la cama comenzó el uno de abril de 1979 a las 17 horas y finalizó el lunes 9 de Abril de 1979 a las 10 horas, 28 durmientes se sucedieron. Algunos se cruzaron(...) un juego de cama limpio estaba a su disposición (...) no trataba de saber, de encuestar, sino de establecer un contacto neutro y distante. Yo tomaba fotos todas las horas. Observaba a mis invitados durmiendo."


Sophie Calle

Els texts que apareixen en aquesta entrada estan copiats literalment de la revista poètica: El almacén

jueves, 10 de febrero de 2011

El propi cos com a element de recerca artistica i de vida: 1: Ana Mendieta

Hi ha persones que t'impressionen d'una forma profunda, modificant la teva vida d'una forma quasi imperceptible, però que amb el pas del temps resulta que es torna radical.
Aquestes persones deixen un registre inesborrable, que s'incorpora a la teva trajectòria de vida. Si a més a més, t'agrada practicar una mena de religió anomenada: "introspecció i auto-coneixement mitjançant les manifestacions artístiques", també s'incorporen com a rastre visible i invisible en tota la teva obra artística.
Aquest és el cas, a més d'elles, existeixen dins meu milions de presències de dones i homes artistes, o si més no, amb personalitats inclassificables; però que sempre tenen a veure amb l'art i la cultura en general.
Avui vull parlar-vos d'elles: de l'Anna Mendieta, demà de la Sophie Calle i el cap de setmana de la Marina Abramovic.
L'Anna és el principi, la primera d'aquestes artistes importants, llarga vida al seu art, espero que el gaudiu tant com us ressoni.

Comencem per el principi:

Víscera, necessitat d'entendre el món i de manifestar-se, com a part artística d'ell mateix. M'ha deixat el rastre del ritual i els símbols imprès a l'ADN, m'ha regalat la fusió amb la natura, la recerca constant dels orígens i l'amor a manifestar-me amb l'art, com a mitja davant de tot.
L'art és un recorregut de vida, quelcom intrínsec que no pot separar-se de la nostra essència; en forma part, posseint tant un pes com un volum molt importants.

Amb ella el cos esdevé l'eina, l'instrument, l'element que necessita fusionar-se amb l'obra, que necessita formar part de l'obra, ser l'obra. Ella obre el camí a totes les altres, a tots els altres que ho han fet, ho fan i ho faran; alhora ens connecta amb les nostres ancestres, les dones prehistòriques que ritualitzaven amb el seu cos la història del món, de la vida. Totes elles: les gregues, les de les tribus ancestrals, les celtes...... totes i cada una de les dones que formen part de la cadena que va fins a nosaltres.
Posa davant dels nostres ulls tots els matriarcats, totes les nostres connexions femenines amb el tot, amb la natura, amb la terra, amb la resta de dones i la humanitat.
La seva sola visió ens guareix i el seu art fort ens fa reflexionar sobre nosaltres mateixes, sobre nosaltres mateixos i alhora ens remena o pertorba per a la fi sempre alliberar-nos.
Amb ella tot depèn del nostre estat intern i essencial, amb ella tot torna a començar i tot, possiblement té un sentit.

Per veure vídeos de l'Ana Mendieta cliqueu al link:
SFMOMA. org Ana Mendieta