La música del Jonh Tavener
és una oració,
una carícia
un comiat
un record
una volada
un somni
un munt de llàgrimes
un cirerer florit
forats a les mitges
la visió d'un cadàver d'ocell petit al mig del bosc
una cullerada de mel a la boca
una esgarrapada suau
uns cabells molls i llargs
una melodia inoblidable.
Fa molts anys vaig anar a Mali, ara ja en fa més de 20.
Mai hi he tronat, però, com sempre a la vida, hi ha experiències que et canvien per i anar a Mali és una de les més preuades per mi.
Potser ho és perquè no he viatjat gaire o potser perquè admiro la seva cultura, la seva força, la màgia que desprèn la seva música o perquè hi ha quelcom en mi que ressona en cada record d'aquell país.
Recordo la nostra travessa pel Níger fins a Tombuctú, com a bona admiradora d'Amine Malouf, no podia deixar passar l'ocasió d'anar-hi i la música que sonava al riu en aquells capvespres de cel pintat de vermells, roses, blaus i porpora era la de la Kora.
La kora cristal·lina que pot fer canviar l'estat d'ànim d'una persona, que és una dansa i una meditació a la vegada.
La Kora que sona com un riu del Pirineu o un salt d'aigua, la que fa remolins, la que plora i la que riu.
La Kora del Ballaké Sissoko, que també des de Mali ens regala el seu virtuosisme per connectar-nos amb tot allò que necessitem i guareix tot allò que no canta dins nostre, tot allò que no medita o no balla dins nostre.
Escoltar la Kora és d'alguna manera com escoltar-nos a nosaltres mateixos, escoltar el cant de les nostres mitocòndries i dels nostres ancestres, perquè al final tot comença allà, a l'Àfrica.
